Hi havia una vegada en un lloc molt lluny d’aquí, una princesa que no sabia que era princesa.
No era filla de reis, no tenia una corona de plata fina ni vivia en un gran palau. Simplement era una noieta que, com la resta de noies anava fent el seu camí. Es deia Diana i era molt bonica. Tenia la pell morena, els ulls del color de la nit i uns cabells negres com el carbó. Creia que era feliç perquè la gent del seu voltant sempre la veia contenta. Però molt al fons del seu cor, en un petit raconet que estava molt amagat hi havia tristor. Estava trista, i no perquè no fos feliç, sinó perquè no sabia qui era en realitat.
Un dia de primavera va conèixer un príncep, un príncep que no era de sang blava però veritablement de llinatge noble. Noble de cor i d’ànima. Ell es deia Guillem i era una mica més gran que la Diana. Tenia la pell blanca com la lluna, ells ulls d’un marró mel o fins i tot verds amb la llum del Sol i uns cabells d’un negre clar i molt arrissats. El Príncep Guillem era músic, i sense música no sabia viure. La Diana i el Príncep Guillem es van conèixer i es van fer amics.Però un dia el príncep li va fer un petó molt dolç i ella va caure als seus peus. Se n’havia enamorat perdudament, però el Príncep Guillem tenia altres expectatives i amb una guitarra a l’esquena, va pujar damunt el seu cavall i va marxar terres enllà.
La Diana es va quedar tan trista que ja no sabia veure ni el Sol, ni la Lluna ni l’estrella més brillant. A vegades el príncep tornava dels seus viatges i l’estimava. Però amb això no n’hi havia prou per a la Diana. Moments bons i també dolents al costat d’ell. Però realment valia la pena tot aquell patiment pel seu príncep que sabia que mai podria tenir?
El cap li deia que no patís més i que mirés muntanyes enllà, que un altre príncep l’estaria esperant.
Però el seu cor li deia que tingués paciència perquè algun dia el seu príncep estimat li donaria l’amor que tan desitjava.
La Diana era molt sensible i romàntica i per això va fer cas al seu cor enamorat.
Van anar passant els dies, i amb ells les setmanes i després els mesos i eren molt amics tots dos. El Príncep Guillem li va encomanar les ganes de cantar i viure la vida envoltada de música, i així ho va fer. Eren tan bons amics que fins i tot semblaven germans. Encara que ella no ho veia així. El Príncep Guillem era el seu Sol, la seva Lluna, el seu dia i la seva nit. Junts van viure i van superar experiències difícils, i gràcies a això, la unió es va anar fent cada vegada més i més forta. Ella es deia i es mentia a si mateixa que només el veia com un bon amic. Però la Diana sabia amagar tan bé els seus sentiments que ningú podia arribar a saber del cert que era el que realment feia bategar aquell cor.
El príncep tenia un do; el do de la música. I ella volia buscar també el seu. Potser escriure, potser ajudar a la gent? No ho sé però les fades ho saben molt bé, només cal escoltar-les atentament.
Però un bon dia el Príncep Guillem li va dir que mirés bé dins seu. Ella realment també era una princesa!Princesa del seu món. Princesa de la seva ànima. Princesa de la seva llum. Princesa del seu príncep, del Príncep Guillem.
Ell li va donar la clau del seu cor i li va dir amb les paraules més sinceres que l’estimava de debò. I la mirada del príncep en aquell moment ho va dir tot...
Aquella nit plovia i els àngels ploraven; però en dir-li aquestes paraules verdaderes, els núvols van marxar per donar pas als estels.
La Diana, bé, la Princesa Diana em va dir que mai oblidarà unes paraules que li va dir el príncep sota la pluja, que també són el títol de la cançó més bonica que ha sonat mai: “Boig per tu”.
El Príncep Guillem boig d’amor per ella.
La Princesa Diana boja d’amor per ell.
Un llarg camí que van començar junts, damunt el cavall blanc del príncep.
Un cel d’un blau intens preciós.
Roses vermelles a banda i banda del seu camí.
Un ocellet que es va posar sobre la mà de la princesa.
La guitarra que no ha deixat mai de sonar.
Les fades i els follets que ballen al voltant dels prínceps.
La llum brillant del seu interior i que els envolta.
Dos cors bategant al mateix compàs.
La lluna que riu.
La música que sempre ha estat present.
Dues vides, ara, una de sola…
