Eternitat

Quan he rebut la teva trucada, em deies que em desitjaves i que em necessitaves aquesta nit.

Saps que t'estimo i que m'atraus com la terra a la lluna.
I jo sense dubtar ni un segon t'he vingut a trobar.

Quan he trucat a la porta, un cos calent com el foc ardent m'ha obert la porta. Saps que la teva mirada em te esclavitzada. Quan m'has vist, tant depressa com el vent, com tu ho saps fer, m'has agafat en braços i m'has besat als llavis.

Dels meus ulls, una tímida llàgrima ha caigut, i tu, m'has tornat a besar i has fet aquell somriure que saps que m'agrada tant.

Aquesta nit sóc teva, tota teva i tu ets tot per a mi.

Llençols de seda negra com la nit, es vesteix el teu llit.

De sobte, les paraules es fan més suaus, fins arribar a esvaïr-se i el silenci cau. Només se sent el soroll de la seda, com pels nostres cossos es va movent.

Ets tan tendre, ets tan romàntic, tota l'habitació il·luminada per la tènue llum de les espelmes.

Ens fem petons i carícies. Em despulles fins que quedo tota nua. Les teves mans em toquen cada poro de la meva pell i m'excites. Et miro i em mires. No calen paraules on els cors ja parlen.

Em beses el coll que saps que és on més m'agrada, em respires, et respiro i també et cobreixo de petons.

I em fas l'amor, mentre els dos, cridem, plorem i riem alhora. Som dos ànimes plenes de passió, de foc, d'amor.

Quan ets amb mi estic bé. Quan estem junts, sóm un, sóm forts i podem amb tot.

Em mossegues com només tu ho saps fer, i un intens vermell baixa del meu coll fins als pits...

Jo oloro la teva sang des del teu`pàl·lid coll. Et mossego i la sang va sortint a poc a poc, sense pressa, fins a convertir-se en un fil de cosí que baixa del teu coll fins al pit.

Ens besem i juguem a respirar-nos, a ser un sol cos.

En aquesta negra nit, fa 150 anys que em vas convertir. I des d'aquell dia en la teva ànima bessona m'he convertit.

Sóc feliç d'estar amb tu i l'eternitat ens permetrà esta sempre junts.

És negre nit, tu, el meu vampir.

Un trosset del meu cor és teu!

Moltes llunes han passat

desde que te'n vas anar.

Moltes coses han canviat

encara que et trobo a faltar.

M'he anat fent gran,

aquella nena ja no sóc.

El món ha anat canviant

però et sento a prop.

Ja et vaig fer un poema,

un poema molt trist.

Te'n escric un altre

però ja no serà gris.

Cabells llargs, arrissats,

la teva sang, gotes de ball.

Música i ritme amunt i avall.

El teu cor, amor de veritat.

Sóc molt afortunada,

d'haver-te trobat.

Vas marxar massa aviat.

Et dedico una abraçada.

Sempre et recordaré.

Un tros de mi és teu.

En somnis ballaré

i amb tu sempre riuré.

Vas ser tant important,

que encara no t'he oblidat.

I el dia que això passi

que se'm endugui el malvat.

Però com que no passarà

sempre ens tornarem a trobar.

Els teus rínxols de Sol

m'han ajudat a superar el dol.

Cristina, música meva.

Res de tu ningú em pendrà.

Les vivències són meves.

Jugarem a les estrelles.

T'estimo per sempre.

L'infinit no és res.

Ens tornarem a trobar

i tornarem a ballar.

Un trosset del meu cor és teu!

La princesa que no sabia qui era

Hi havia una vegada en un lloc molt lluny d’aquí, una princesa que no sabia que era princesa.

No era filla de reis, no tenia una corona de plata fina ni vivia en un gran palau. Simplement era una noieta que, com la resta de noies anava fent el seu camí. Es deia Diana i era molt bonica. Tenia la pell morena, els ulls del color de la nit i uns cabells negres com el carbó. Creia que era feliç perquè la gent del seu voltant sempre la veia contenta. Però molt al fons del seu cor, en un petit raconet que estava molt amagat hi havia tristor. Estava trista, i no perquè no fos feliç, sinó perquè no sabia qui era en realitat.

Un dia de primavera va conèixer un príncep, un príncep que no era de sang blava però veritablement de llinatge noble. Noble de cor i d’ànima. Ell es deia Guillem i era una mica més gran que la Diana. Tenia la pell blanca com la lluna, ells ulls d’un marró mel o fins i tot verds amb la llum del Sol i uns cabells d’un negre clar i molt arrissats. El Príncep Guillem era músic, i sense música no sabia viure. La Diana i el Príncep Guillem es van conèixer i es van fer amics.Però un dia el príncep li va fer un petó molt dolç i ella va caure als seus peus. Se n’havia enamorat perdudament, però el Príncep Guillem tenia altres expectatives i amb una guitarra a l’esquena, va pujar damunt el seu cavall i va marxar terres enllà.

La Diana es va quedar tan trista que ja no sabia veure ni el Sol, ni la Lluna ni l’estrella més brillant. A vegades el príncep tornava dels seus viatges i l’estimava. Però amb això no n’hi havia prou per a la Diana. Moments bons i també dolents al costat d’ell. Però realment valia la pena tot aquell patiment pel seu príncep que sabia que mai podria tenir?

El cap li deia que no patís més i que mirés muntanyes enllà, que un altre príncep l’estaria esperant.

Però el seu cor li deia que tingués paciència perquè algun dia el seu príncep estimat li donaria l’amor que tan desitjava.

La Diana era molt sensible i romàntica i per això va fer cas al seu cor enamorat.

Van anar passant els dies, i amb ells les setmanes i després els mesos i eren molt amics tots dos. El Príncep Guillem li va encomanar les ganes de cantar i viure la vida envoltada de música, i així ho va fer. Eren tan bons amics que fins i tot semblaven germans. Encara que ella no ho veia així. El Príncep Guillem era el seu Sol, la seva Lluna, el seu dia i la seva nit. Junts van viure i van superar experiències difícils, i gràcies a això, la unió es va anar fent cada vegada més i més forta. Ella es deia i es mentia a si mateixa que només el veia com un bon amic. Però la Diana sabia amagar tan bé els seus sentiments que ningú podia arribar a saber del cert que era el que realment feia bategar aquell cor.

El príncep tenia un do; el do de la música. I ella volia buscar també el seu. Potser escriure, potser ajudar a la gent? No ho sé però les fades ho saben molt bé, només cal escoltar-les atentament.

Però un bon dia el Príncep Guillem li va dir que mirés bé dins seu. Ella realment també era una princesa!Princesa del seu món. Princesa de la seva ànima. Princesa de la seva llum. Princesa del seu príncep, del Príncep Guillem.

Ell li va donar la clau del seu cor i li va dir amb les paraules més sinceres que l’estimava de debò. I la mirada del príncep en aquell moment ho va dir tot...

Aquella nit plovia i els àngels ploraven; però en dir-li aquestes paraules verdaderes, els núvols van marxar per donar pas als estels.

La Diana, bé, la Princesa Diana em va dir que mai oblidarà unes paraules que li va dir el príncep sota la pluja, que també són el títol de la cançó més bonica que ha sonat mai: “Boig per tu”.

El Príncep Guillem boig d’amor per ella.

La Princesa Diana boja d’amor per ell.

Un llarg camí que van començar junts, damunt el cavall blanc del príncep.

Un cel d’un blau intens preciós.

Roses vermelles a banda i banda del seu camí.

Un ocellet que es va posar sobre la mà de la princesa.

La guitarra que no ha deixat mai de sonar.

Les fades i els follets que ballen al voltant dels prínceps.

La llum brillant del seu interior i que els envolta.

Dos cors bategant al mateix compàs.

La lluna que riu.

La música que sempre ha estat present.

Dues vides, ara, una de sola…

Fins a la fi

La vida de vegades et dóna l'esquena, o si més no, les coses no acaben sent com tu les volies.Però la vida és així.
Tu i jo ara només som bons amics. Sort que et tinc! Però els somnis i desitjos que tenia s'han esfumat, com el vent glaçat del pol nord. Passa, ho arrassa tot, i al final tot queda diferent, però del mateix color blanc de la neu.
Ahir em vaig decidir a venir-te veure tocar. I mira que no ho tenia gens clar.
Però només tenia dues opcions, quedar-me a casa sense saber què fer i empenedir-me de no haver estat allà, al teu costat, quan ho necessitaves. Però vaig apostar per la segona, venir-te a veure. Curiositat simplement. I el resultat no va ser gents desagradable. Les cançons em van agradar totes. Però les mes boniques van ser la que parlaves de la meva amiga que viu amb els àngels, i la que em vas dedicar amb la mirada. Després vam estar ballant tota la nit. Tot s'ha de dir que vaig acabar una mica malament, però merci carinyo, que em vas cuidar molt bé.
Entre copes, fum i música et vaig demanar que em fessis una promesa, i em vas dir que no marxaries mai.
Desmuntar una bateria, portar una guitarra a l'esquena, i molts riures, van ser el punt i final, d'una nit que per mi va ser molt màgica.
Abraçades, "mossegades", mirades i bones paraules.
T'estimo amic meu!

Tu

Estimada Cris:

Recordo aquelles tardes de dissabte, ballant 2 hores seguides... El primer dia no volia ballar, pero tu em vas agafar la mà i et vas posar el meu costat.

Des d'aquell dia ens vam fer molt, i aixo que tu eres la "moni". Erem molt iguals, i ens feiem molt. Vam tenir una molt bona amistat. Et preocupaves per mi, que sempre estés bé, i m'enrecordo el dia que vam fer la primera acutació a la plaça de la vila que estava molt nerviosa i tu em vas fer un petonet per calmar els nervis. I em va ajudar molt.

Les coses anaven molt bé. Es va acabar el curs i el setembre altre vegada. Que no va arribar mai... perquè uns dia abans que començes el curs no vas voler ballar mai més.

Els dies que voldria oblidar per sempre serien d'aquell dijous a aquell dissabte...

Em vas trucar al mati i em vas dir: "Hola Anna! Dissabte començem les classes. Ens veiem dissabte! Ah! I si un dia vols anar a pendre un café i ens expliquem les coses dons perfecte, perquè em caus molt bé, i si et puc ajudar, ho fare amb molt de gust. Vinga, dissabte ens veiem! Adeu bonica"

Mai m'hagués imaginat que aquelles paraules serien les últimes que em diries...

Divendres em vaig enterar que havies tingut un accident i que estaves a l'hospital. Dissabte que estaves molt greu i cap al vespre que ja no hi havia res a fer...

Diumenge no et vaig poguer dir l'últim adéu, que estúpida que vaig ser el no agafar el telefon quan la meva mare em va trucar, perquè estava dormint a casa d'una amiga...

La questió és que va ser massa tard...

I tu tenies pressa per veure els estels...

Va ser difícil, és difícil i serà complicat oblidar-ho, cosa que els que t'estimem mai farem. Ens hem hagut d'adaptar a les circumstàncies...

Però el que va ser dur, va ser saber que vas marxar... perquè TU vas voler...

Aquella trucada sempre l'he entès com la despedida... Però si hagués sabut el que et passava pel cap en aquells moments tant difícils, t'hagués ajudat bonica meva!

Ara és massa tard ja... Però que sàpigues que sempre et tinc present. Sé que sempre has estat i coninuaràs estan al meu costat.

Gràcies per ajudar-me en els meus moments difícils, i per riure amb mi en els feliços.

Algun dia podrem fer aquell café, i explicar-nos la "vida"?

Segur que si, en un altre món. En el nostre món.

T'estimo i sempre estaràs dins el meu cor Cristina.

Un petó.

Una amiga que t'estima moltissim:

Anna