El vol de la flor

Aquella flor blanca i bonica,
Enmig d’aquell camp dormia.
En veure-la la vaig mirar,
I de seguida m’en vaig enamorar.

Era en un camp tot verd,
Enmig de colors i alegria,
Però tenia una extranya hermonia
Estava tota trista i pansida.

Vaig sentir una gran tristor
Perque era tan bonica
I estava tan arraulida,
Com si tingues molta por?

Por de què em preguntava,
Si una brisa suau damunt seu bufava,
I el Sol tan brillava?
Pero la meva blanca plorava.

M’hi vaig acostar
I li vaig preguntar:
Perquè plores?
I em va conestar:

-El que em passa
És que no vull estar aquí,
Sinó volar, volar, volar...
Fins on el cor em portarà.

Però no em puc moure,
Només somniar,
Però és un somni imposible,
Perquè no és pot realitzar.

-Jo també tinc somnis
Que no es poden realitzar,
Però no hauria de deixar escapar,
Cap moment per anhelar.

Però ni hi ha res a fer,
Hem d’estar al camí,
On hem de ser,
Perque és aquet el destí.

Avui plou

Avui plou, hi he pensat que el cel és gris com el nostre amor. Miro els núvols i veig com fan caure la pluja amb força i esperança. Les fulles dels arbres que es veuen des de la meva habitació molles i brillants com els teus ulls demanat una carícia o un petó.

Avui plou i no puc sortir a recordar-te, puc descriure els sentiments grisos com el dia, però no estimar-te. Vull que es faci fosc i somiar en un dia en el que ens vam retrobar continuar junts en aquell món on res ens separava.

Avui plou i el dia no és clar com el teu somriure, et vull abraçar i vull sortir, però el rancor del mal amb menjar per dintre. No vull oblidar-me, com la gent que s’oblida dels dies de pluja, i angoixa. Tampoc vull recordar-te com un miratge enmig del desert. Però avui plou i l’amor s’apaga com una espelma enmig del vent. Aquell núvol que porta la grisor i l’angoixa s’esvaeix i surt un raig per darrera aquestes muntanyes de tots colors. El primer que sobresurt és el groc com el teu somriure i la teva mirada, després el vermell, amb la passió i la mirada en que em miraves, el verd que hem recorda i hem torna l’esperança de tornar-te a veure i a estimar, el blau mig enfosquit que em fa veure el que vaig perdre quan ens vam deixar d’estimar.

Ja es de nit i penso que es hora de somniar, però hem pregunto en què puc somniar si no t’estimo, no vull somniar en que tot es troba trencat i desfet, no vull somniar que no et tronaré a veure encara que se que es veritat. Somio i somio, sento la teva passió encara recorren el meu cos d’aquella manera, i se'm escapen els plors i les ganes d’abraçar-te.

M’agradaria sortir i intentar trobar-te en aquell parc on ens vam conèixer i tornar a començar allò que vam deixar sense saber perquè!

[Aquest escrit no he sabut mai qui el va fer. Me'l vaig trobar al meu camí i m'en vaig enamorar al moment.]

Amor perdut

Quan la primavera és clara,

l’aire te gust a sucre,

el mar a sal,

els arbres fan olor a color.

Tot el moment és felicitat.

Però dins el meu cor hi ha tristor.

Tristor per haver-te perdut,

i deixar-te escapar...

Per què te’n vas anar?

Dins meu no hi ha primavera,

Sinó un gèlit hivern.

Les fulles dels arbres van caient,

i el rossinyol tremola de por.

Penso en quan t’abraçava,

quan erets tot meu.

Tu també m’abraçaves,

amb aquell sentiment.

En aquell moment

tot era foc ardent!

Però va arribar l’instant en que vas marxar.

Sense mirar enrere;

no em vas voler mirar.

Jo t’estimava i després vaig plorar;

una pluja dins meu se’m va apoderar.

Però hi ha una nova estació.

Nous horitzons i nous móns,

on no hi esterem junts.

No hi podem fer res,

El destí ho ha volgut així.

Encara que, per què ens va fer trobar,

si al final ens va separar?

Cada nit somnio amb tu,

amb la teva mirada,

els teus cabells color de la nit,

aquelles galtes rosades

i les teves abraçades.

Però la primavera s’acaba,

i amb ella la teva mirada.

Com el mar et perdo,

cada dia ets més lluny de mi.

Com el Sol no et puc mirar

i com la lluna em fas plorar.

La vida ho ha volgut així,

Però et tinc massa endins;

No marxis, queda’t amb mi!

Aquells dits

Aquells dits ballen entre cordes,

balls lents i romàntics,

acaricien la seva pista

d’autèntics artistes.

Quan jo els miro

al•lucino.

En saben tant de ballar!

M’agrada poder-los mirar.

La pista és de fusta

em recorden als trapezistes

fen equilibris dalt la pista.

Ball, música i alegria.

Els teus dits m’encanten,

la seva pista també,

el seu mestre és un noi

que els ensenya molt bé.

Deixa’m dedicar-lo als teus dits.

Un altre dia te’l dedicaré a tu.

Però avui els teus dits m’han inspirat

i he creat un dels meus escrits.

Només un record

Noi de cabells llargs
On em perdia en ells
Mentre tu m'acariciaves.
Érem dos estranys
Sense por a res.

Ulls color mel
Nen, m'agradaves.

Recordo tot el que vam fer
Cantant la nostra cançó
O rient de tot i res.
Recordo tot això
Doncs ara ets record.

Camins

Un dia dos camins es van trobar
I agafats de la mà van caminar.
Planes i munyantes van passar
I al final es van bifurcar.

Separants continúen creixent
I amb els que estimen van fent.
Potser algun dia es trobaran
I el camí serà com abans.

Com abans estaran junts
Però canviant el mal d’abans.
Un futur construiran
I per això contra tot lliutaran.

La meva nena

Amb tu dos anys he passat.

Amb puntualitat

i com sempre,cada dimarts.

Quan et veia allà, asseguda,

tota vermella,

una rialla jo feia.

Ara recordo

la primera vegada

que ens vam trobar:

Jo tota emocionada

no et sabia ben bé tocar.

Per sort un àngel

que del cel va venir

em va ajudar a conèixe't

i saber gaudir.

Quan estava davant teu,

tu amb la teva grandesa

m’imposaves molta tendresa.

I amb les dues amigues

les baquetes

i el nostre àngel,

vaig saber parlar......

amb tu.

Fent el que t’agrada més,

no soroll com diuen alguns!

Sinó poesia

de nomMÚSICA.

I mica en mica

ens vam anar coneixent

cada setmana una mica més.

Ara toca la caixa,

Ah! I aquest plat!

Amb el goliat

I les timbales

Feiem festes

Esbojerrades!

Tu ets molt gran!

I portes tota la familia.

L’avi, el fort Bombo,

despres el cunyat, el greu Goliat.

Saps que també

hi ha la mare?

Sí! És la caixa!

Però i les dues germanes?

Les timbales?

Sobretot no ens els deixem;

els germanets; els Platets!

I el més cridaner el Charles!

I les meves mans que et tocàven,

fent la música que t’agradava més,

la que calgués!

Swing

Blues,

Rock...

I mil maneres

per no fer-te pararla xarrera!

I al final de cada dimarts,

et tapàvem amb la teva manta color de la nit.

Per què encara que no volies

havies d’anar a dormir!

Per estar ben desperta

l’endemà al matí!

Jo ara marxo,

i ja no et podré tocar.

Però no patèixis bonica,

que el nostre àngel

sempre et mima!

El nostre adéu va ser

un adéu...

amb tocs de Jazz;

Swingat!

L’ultmia cançó juntes...

Recodres?

El Swing!

Però tu estigues tranquila,

i crida ben fort per mi!

Que dos anys...

Són molt camí!

Gràcies per ser...

la meva Nena...

La meva Bateria!

Petjades a la sorra

Sent la birisa de la matinada,

com t’acarona les galtes.

Tu asseguda a la platja,

pensant i no pensant,

en mil coses i en cap.

T’importa tot,

no t’importa res;

el maravellós color,

d’unes aigües calides,

que es van movent fins l’horitzó.

Estas desclaça a la sorra,

que sembla que et vagi dient:

"Cada petjada de la teva vida,

se l’endura el vent."

Tu esperes asseguda,

que un vaixell arribi

i se t’emporti on sigui,

a una terra perduda...

Perquè ho vols això?

Que no estàs be a la sorra?

Necessites estar sola,

molta estona, mirant les ones.

També penses potser,

en quedar-te esperant,

aquell amor del passat

que no saps si arribarà.

Tens molta por, tanta!

Que et quedaries allà,

esperant i desafiant,

la vida al teu davant.

Però decideixes aixecar-te,

i tirar endavant.

Sense mirar les petjades

que a la sorra has anat deixant.

Lluna Plena, Aire d'Hivern

Lluna Nova, espantada del dia

s'amaga rere el Sol i espera adormida.

Quart Creixent, es va despertant,

mentre mira al seu voltant s'ho va rumiant.

Lluna Plena, la més serena.

Ja és hora d'actuar,

Lluna, fes les pors marxar!

Quart Minvant, torna a la seva nit.

Oh lluna meva, no et quedis a l'oblit!

La lluna amb quatre cares, ella és com jo. Dorm i te molta por, es fa invisible moltes vegades...

"Comença a mirar la vida, gaudeix dels bons moments.Fora tristeses i mals pensaments!

Que jo vull Lluna Plena, la meva guia!

Despertem-nos les dues i mirem el Dia!!"

Els Dracs han tornat

És temps de foscor

el cel d'un negre fosc.

El Sol és mort

i la fosca reina del plor.

Els cors són molt freds

i l'amor ja no existeix.

Només ànimes dolentes

aquest món s'està desfent.

Els dracs han tornat.

Del cel blau s'han apoderat.

Foc, crits i neguit

la fi del món és aquí.

Ara regna el temor.

El poder és del dolor.

Les flors són totes pansides

i els boscos estan cremats.

Els dracs han tornat.

Els reis negres de la nit.

Foc crits i neguit.

La fi del món és aquí!

Vull ser com elles

En clau de sol faré el que sempre he volgut fer.

Amb el do aniré volant fins l'horitzó.

Amb l'armadura pujaré sobre el pentagrama i aniré a trobar el re per cantar dins el vent.

El mi em diu que no tingui por i el fa que no abandoni si puc tronar-ho a provar.

El sol em diu a cau d'orella que brillo com ella i el la que no tingui rencúnia.

El si que sigui positiva i que visqui la vida, igual que el do agut que fa el que sent sense por a l'error.

Vull ser som elles, vull volar lluny i riure sempre. Com elles que fan música sense por quan s'acaba la cançó.

La llar de foc

Miro la llar de foc i davant els meus ulls veig el foc com crema. Les guspires rojes que ballen el seu ritual, tot dansant les unes amb les altres.

Els meus ulls es convertèixen en dues boles de foc pel reflexe del rojos i vermells de l'infern.

De cop i volta m'agradaria llençar tots els problemes dins les grans flames, perquè junt amb elles cremarien fins desaparèixer dels meus ulls.

Seria senzill ballar la dansa de les espurnes...

Seria fàcil desaparèixer amb el foc...

Seria senzill convertir-se en cendres...En cendres.

Tot ballant la dansa de l'infern.

Que és Poesia?

Poesia és aire que bufa fort

Poesia és Sol que i•lumina

Poesia és flor que fa olor

Poesia és mar on navegen sentiments

Poesia és metàfora en moviment

Poesia és veritat absoluta

Poesia és hipótesi que no cal comprovar

Poesia és la rosa dels vents

Poesia és aigua que apaga la sed

Poesia és mel que dona dolçor

Poesia és tramuntana quan les coses no van bé

Poesia és tantes coses!

Per mi, poesia és l’aire que sento bufar,

Poesia, per mi, és l’oxígen que em permet respirar.

Mirall de llàgrimes

Una llàgrima de color cristall.

Com un reflex del dolor del cor.

És un mirall: en una banda hi sóc jo.

En l'altra, els sentiments de l'ànima acompanyats de gotes de puresa trencada.

Ja res te sentit...

El meu reflex és aquesta llàgrima de cristall...

trencada pel pas del temps...

Pedraforca

Muntanya de dolces figures,

restes gran i admirada per mi,

ets l’esguard de moltes criatures,

ets la imatge que em fa feliç.

De petita et veia des del càmping.

El meu pare històries m’explicava.

De petita ja t’admirava,

ara que sóc gran encara m’agrades.

Sempre han dit que ets plena de màgia,

des de temps remots les bruixes estan amb tu.

Celebracions i festes en honor d’elles,

imaginacions i creences que porto a dins.

Tens una forma molt curiosa

i per això et van posar així.

Dues pedres i al mig una forca,

Pedraforca les bruixes et van dir.

Muntanya de dolces figures,

la màgia viu en tu.

Pedraforca la meva muntanya.

Ets la imatge que em fa feliç!

Noia de sucre

Petita i tendra nina
Ets un angel del cel
Noia de sucre
Tan dolça com la mel.

Ulls foscos, cabell nit
Pell blanca, llavis bonics.
Noia de sucre,
Tan frágil com el cristall.

Alegre i somiadora,
Valenta i lluitadora.
Noia de sucre,
Tan forta com el Sol.

Ets la meva noia de sucre,
Dolça i amarga quan vols.
Nina ardent dins els meus somnis
Mel i sucre dins el meu cor.

Somni

El rei negre de la nit
M’abraça i em besa.
Els seus ullals blancs

Estan plens de sang.

Tota jo només seva
Em besa el coll
I el verí em crema.
Atrapada per sempre.

Vestits negres,
Blancs ullals,
Ulls poderosos,
El vermell de la sang.

Caic a terra sense forçes.
Em penetra la fosca.
Mal, sang i ullals.
Em te a les seves mans.

Sense sortida possible
De la foscor arriba
Un cavaller invisible.
Que el meu nom crida.

Cavaller de la llum
Contra el rei de la nit.
Els dos em desitjen,
Lluitaran per tenir-me.

M’aixeco de terra.
Encara tinc força.
Del cel atrapo la nit
I la mato amb un crit.

El cavaller de la llum
puja el seu cavall
em besa amb un dolç petó
I marxem carrer avall.

La llum triomfa!
La nit s’enfonsa!
La blanca llum venç
A la negre nit d’inferns.

Eclipsi de lluna

*El cel estava serè,

Cada estrella brillaba amb una llum especial.

La lluna dansava amb la Terra

I les bruixes feien els seus encantèris.

Perquè ahir era una nit molt especial.

Sentia una cosa rara dins meu.

I continuava mirant la lluna *

Olor a cafè

Em desperto d’un son profund
Amb la tèbia olor a cafè al nas.
Ve de la cuina, i un altre dia comença.
Penso en que faré avui, del mati a la nit.
Faig el mandra una mica més.
Però l’olor a cafè em lleva.
Me’n faig una tassa ben calenta
I agafo forces, que son les 8 del matí.
M’agrada llevar-me amb aquesta olor.
Que em diu que el dia comença de nou

La mort de la fada

Des del Bosc de l'Impossible, al món de l'imaginació. Tot caminant entre arbres de fulla perenne i fruit madur, veig les ninfes als gorgs d'aigües cristalines que jugen i es banyen, entre les fulles. M'aturo un moment. I sense que em vegin, m'atanço, i amagada, les observo i les envejo. Són tant felices!

Segueixo caminant. Ara estic en una clariana d'aquest bosc tant meravellós. Miro al meu voltant, però només veig herba i els arbres a la llunyania. Una papallona se'm posa a l'espatlla, però emprèn el vol de seguida.

Em torno a endinsar en el bosc, i entre matolls i arbres milenàris veig un follet que corre... Vés a saber el perquè! M'intento acostar però de seguida el perdo de vista...

Continuo avançant. He arribat a un lloc on hi ha unes plantes i flors precioses. Estic cansada, i m'assec a una roca a descansar. Tanco els ulls i respiro ben profundament tota aquesta màgia. Obro els ulls de cop perquè darrere meu sento un petit soroll. Em giro a poc a poc i veig una fada de pàlida pell, ales daurades i ulls de color verd. És preciosa, però sembla que tingui por de mi perquè de seguida s'amaga rere una verda i grossa fulla.

I li dic: -No tinguis por bonica, jo no et faré mal.

Ella em mira amb por i tristesa i em diu: -Vés-te'n si us plau! Tu ets humana, no ens feu més mal, t'ho demano! Nosaltres només vivim en pau, però vosaltres, els humans, ens destruiu cada dia una mica més. Per què la vostra vida és tan materialista? Per què us fa tanta por creure en nosaltres,com ho fan els nens? No és bonica la il·lusió?Cada cop sou més ambiciosos, i no voleu la màgia ni la il·lusió. Per això us tenim tanta por...i...

Vaig notar que li costava respirar i la llum de les ales daurades cada cop era més fluixa. Va caure de la fulla i la vaig agafar entre les meves mans.

Encara em deia algo: -...i sense il·lusió nosaltres morim-.

Després d'aquestes paraules, ja estirada al palmell de la meva mà, va tancar els ulls. Per sempre... Vaig notar que em queien les llàgrimes galtes avall, i que mullaven com una dolça pluja, aquell petit cos, ja sense vida. Em vaig posar dreta i la vaig deixar a la fulla. Estava estirada i dormia tranquil·lament...

Després d'aquell fet, vaig córrer tant com vaig poder i em vaig aturar davant d'un penya-segat dés d'on es veia la meva ciutat molt lluny. Pensava en què havia fet... Jo l'havia matat! No creia en la màgia ni la il·lusió i només valorava les coses materials... Bé, jo i tots els éssers humans, per desgràcia.M'agradaria haver pogut ser aquella dolça fada...

I d'és d'aquell dia, em vaig fer molt petita. Vaig tornar a ser la nena que havia sigut, i que havia abandonat ja feia massa temps.