miércoles, 3 de febrero de 2010

La princesa que no sabia qui era


Hi havia una vegada en un lloc molt lluny d’aquí, una princesa que no sabia que era princesa.

No era filla de reis, no tenia una corona de plata fina ni vivia en un gran palau. Simplement era una noieta que, com la resta de noies anava fent el seu camí. Es deia Diana i era molt bonica. Tenia la pell morena, els ulls del color de la nit i uns cabells negres com el carbó. Creia que era feliç perquè la gent del seu voltant sempre la veia contenta. Però molt al fons del seu cor, en un petit raconet que estava molt amagat hi havia tristor. Estava trista, i no perquè no fos feliç, sinó perquè no sabia qui era en realitat.

Un dia de primavera va conèixer un príncep, un príncep que no era de sang blava però veritablement de llinatge noble. Noble de cor i d’ànima. Ell es deia Guillem i era una mica més gran que la Diana. Tenia la pell blanca com la lluna, ells ulls d’un marró mel o fins i tot verds amb la llum del Sol i uns cabells d’un negre clar i molt arrissats. El Príncep Guillem era músic, i sense música no sabia viure. La Diana i el Príncep Guillem es van conèixer i es van fer amics.Però un dia el príncep li va fer un petó molt dolç i ella va caure als seus peus. Se n’havia enamorat perdudament, però el Príncep Guillem tenia altres expectatives i amb una guitarra a l’esquena, va pujar damunt el seu cavall i va marxar terres enllà.

La Diana es va quedar tan trista que ja no sabia veure ni el Sol, ni la Lluna ni l’estrella més brillant. A vegades el príncep tornava dels seus viatges i l’estimava. Però amb això no n’hi havia prou per a la Diana. Moments bons i també dolents al costat d’ell. Però realment valia la pena tot aquell patiment pel seu príncep que sabia que mai podria tenir?

El cap li deia que no patís més i que mirés muntanyes enllà, que un altre príncep l’estaria esperant.

Però el seu cor li deia que tingués paciència perquè algun dia el seu príncep estimat li donaria l’amor que tan desitjava.

La Diana era molt sensible i romàntica i per això va fer cas al seu cor enamorat.

Van anar passant els dies, i amb ells les setmanes i després els mesos i eren molt amics tots dos. El Príncep Guillem li va encomanar les ganes de cantar i viure la vida envoltada de música, i així ho va fer. Eren tan bons amics que fins i tot semblaven germans. Encara que ella no ho veia així. El Príncep Guillem era el seu Sol, la seva Lluna, el seu dia i la seva nit. Junts van viure i van superar experiències difícils, i gràcies a això, la unió es va anar fent cada vegada més i més forta. Ella es deia i es mentia a si mateixa que només el veia com un bon amic. Però la Diana sabia amagar tan bé els seus sentiments que ningú podia arribar a saber del cert que era el que realment feia bategar aquell cor.

El príncep tenia un do; el do de la música. I ella volia buscar també el seu. Potser escriure, potser ajudar a la gent? No ho sé però les fades ho saben molt bé, només cal escoltar-les atentament.

Però un bon dia el Príncep Guillem li va dir que mirés bé dins seu. Ella realment també era una princesa!Princesa del seu món. Princesa de la seva ànima. Princesa de la seva llum. Princesa del seu príncep, del Príncep Guillem.

Ell li va donar la clau del seu cor i li va dir amb les paraules més sinceres que l’estimava de debò. I la mirada del príncep en aquell moment ho va dir tot...

Aquella nit plovia i els àngels ploraven; però en dir-li aquestes paraules verdaderes, els núvols van marxar per donar pas als estels.

La Diana, bé, la Princesa Diana em va dir que mai oblidarà unes paraules que li va dir el príncep sota la pluja, que també són el títol de la cançó més bonica que ha sonat mai: “Boig per tu”.

El Príncep Guillem boig d’amor per ella.

La Princesa Diana boja d’amor per ell.

Un llarg camí que van començar junts, damunt el cavall blanc del príncep.

Un cel d’un blau intens preciós.

Roses vermelles a banda i banda del seu camí.

Un ocellet que es va posar sobre la mà de la princesa.

La guitarra que no ha deixat mai de sonar.

Les fades i els follets que ballen al voltant dels prínceps.

La llum brillant del seu interior i que els envolta.

Dos cors bategant al mateix compàs.

La lluna que riu.

La música que sempre ha estat present.

Dues vides, ara, una de sola…

Fins a la fi

La vida de vegades et dóna l'esquena, o si més no, les coses no acaben sent com tu les volies.Però la vida és així.
Tu i jo ara només som bons amics. Sort que et tinc! Però els somnis i desitjos que tenia s'han esfumat, com el vent glaçat del pol nord. Passa, ho arrassa tot, i al final tot queda diferent, però del mateix color blanc de la neu.
Ahir em vaig decidir a venir-te veure tocar. I mira que no ho tenia gens clar.
Però només tenia dues opcions, quedar-me a casa sense saber què fer i empenedir-me de no haver estat allà, al teu costat, quan ho necessitaves. Però vaig apostar per la segona, venir-te a veure. Curiositat simplement. I el resultat no va ser gents desagradable. Les cançons em van agradar totes. Però les mes boniques van ser la que parlaves de la meva amiga que viu amb els àngels, i la que em vas dedicar amb la mirada. Després vam estar ballant tota la nit. Tot s'ha de dir que vaig acabar una mica malament, però merci carinyo, que em vas cuidar molt bé.
Entre copes, fum i música et vaig demanar que em fessis una promesa, i em vas dir que no marxaries mai.
Desmuntar una bateria, portar una guitarra a l'esquena, i molts riures, van ser el punt i final, d'una nit que per mi va ser molt màgica.
Abraçades, "mossegades", mirades i bones paraules.
T'estimo amic meu!

Tu


Estimada Cris:

Recordo aquelles tardes de dissabte, ballant 2 hores seguides... El primer dia no volia ballar, pero tu em vas agafar la mà i et vas posar el meu costat.

Des d'aquell dia ens vam fer molt, i aixo que tu eres la "moni". Erem molt iguals, i ens feiem molt. Vam tenir una molt bona amistat. Et preocupaves per mi, que sempre estés bé, i m'enrecordo el dia que vam fer la primera acutació a la plaça de la vila que estava molt nerviosa i tu em vas fer un petonet per calmar els nervis. I em va ajudar molt.

Les coses anaven molt bé. Es va acabar el curs i el setembre altre vegada. Que no va arribar mai... perquè uns dia abans que començes el curs no vas voler ballar mai més.

Els dies que voldria oblidar per sempre serien d'aquell dijous a aquell dissabte...

Em vas trucar al mati i em vas dir: "Hola Anna! Dissabte començem les classes. Ens veiem dissabte! Ah! I si un dia vols anar a pendre un café i ens expliquem les coses dons perfecte, perquè em caus molt bé, i si et puc ajudar, ho fare amb molt de gust. Vinga, dissabte ens veiem! Adeu bonica"

Mai m'hagués imaginat que aquelles paraules serien les últimes que em diries...

Divendres em vaig enterar que havies tingut un accident i que estaves a l'hospital. Dissabte que estaves molt greu i cap al vespre que ja no hi havia res a fer...

Diumenge no et vaig poguer dir l'últim adéu, que estúpida que vaig ser el no agafar el telefon quan la meva mare em va trucar, perquè estava dormint a casa d'una amiga...

La questió és que va ser massa tard...

I tu tenies pressa per veure els estels...

Va ser difícil, és difícil i serà complicat oblidar-ho, cosa que els que t'estimem mai farem. Ens hem hagut d'adaptar a les circumstàncies...

Però el que va ser dur, va ser saber que vas marxar... perquè TU vas voler...

Aquella trucada sempre l'he entès com la despedida... Però si hagués sabut el que et passava pel cap en aquells moments tant difícils, t'hagués ajudat bonica meva!

Ara és massa tard ja... Però que sàpigues que sempre et tinc present. Sé que sempre has estat i coninuaràs estan al meu costat.

Gràcies per ajudar-me en els meus moments difícils, i per riure amb mi en els feliços.

Algun dia podrem fer aquell café, i explicar-nos la "vida"?

Segur que si, en un altre món. En el nostre món.

T'estimo i sempre estaràs dins el meu cor Cristina.

Un petó.

Una amiga que t'estima moltissim:

Anna

Resposta complicada


Tres anys ja fa, que em vas mirar per primer cop.

Presentacions. Dos simples petons de cordialitat. Res més.

Jo no sentia res cap a tu, simplement t’admirava com cantaves i tocaves la guitarra.

Res més.

Guapo en principi no m’ho semblaves; recordo una amiga que deia que sí que eres molt atractiu, en definitiva, estaves com un tren. Els meus ulls no ho van veure...

Uns dies després les nostres mirades es van tornar a creuar. Per petició teva. En estil indirecte per suposat. Concert, xerrada, passejada...Vam parlar de moltes coses, te’n recordes?

Estava tranquil·la jo, fins que asseguts un al costat de l’altre, em vas dir que t’havies fixat en mi des del primer dia que ens vam veure. Em vas agafar la mà. Aquella sensació no l’oblidaré mai, com tantes d’altres...

Sense saber que fer em vaig arrapenjar la teva espatlla i va ser llavors quan les estrelles em van venir veure:El Primer Petó. Aquell Petó a la Nit. Fantàstic. Després ens vam abraçar i em vas calmar el fred.Ens vam agafar de les mans mentres caminavem per aquella nit.

Però tot té un final, el comiat; en aquell portal, recordes?L’ últim Petó d’Aquella Nit Màgica.Molt màgica debia ser, perquè en aquell moment em vaig enamorar de tu.

Primer cop que vaig dir un T’estimo sincer, ho sabies?

Fa tres anys de tot això. I moltes coses més ens han passat a tu i a mi plegats. Aquell petó no va ser l’últim, sinó el Primer. De moltes vegades, fins avui.

De tot això ja fa tres anys. Estonetes plenes d’il·lusió, Desitgos i molta pols d’estrelles. Agradables. Al teu costat, i tu al meu. El meu amor es va anar fent més i més gran. Fins que un dia t’ho vaig explicar.

Però va passar que els nostres propòsits no eren els mateixos. Ho haviem de deixar estar. Era el millor. Però no podia, ni tu...

Un cop si que vaig dir Prou! Finalitzat!Però vaig dir una mentida, no sé si gran a petita.Volia estar al teu costat, tot i saber-ne les consequències. Et necesitava, enganxada a tu.

Droga? Possiblament.

Aquest estiu, han passat moltíssimes coses, i “finalment” ho vam acabar...Fins dimarts passat...

Droga altra vegada? Possiblament, però del cert no sé si estic enganxada. Ho puc deixar, com el tabac?

Possiblament!Ho vull? Ja no ho sé...

T’estimo?

M’estimes?

Desitjos incontrolats?

Insint animal?

On és aquella pols d’estrelles?

T’estimo?

M’estimes?

El nostre eclipsi


Et veig cada dia,

et sento tan lluny!

Com la Lluna i el Sol,

un sense l'altre no són.


Condemnats a no trobar-se.

Com tu i jo.

Tan a prop i tan lluny,

com el Sol i la Lluna.


Però et dic jo que ens trobarem,

un dia no massa lluny.

Com la Lluna i el Sol,

que amb l'eclipsí es veuen de nou.


Com tu i jo.

Com la Lluna i el Sol.

Jocs d'infantesa


jocs d'infància. Tu i jo dos nens petits, mentres jugàvem a cotxes i a nines, estavem molt units. Cada tarda venies a casa, o jo anava a la teva. Tan feia perquè sempre ens ho passàvem de primera.

De petits, aquells anys en que no sabiem res, i ho sabiem tot.Una simple joguina ens feia riure, i erem només nens.

Com que ens portem uns anys, tu anaves creixent i fen-te gran, i jo encara estimava les meves nines.Era molt tímida, aquest sempre ha sigut el meu punt feble, i no et deia res, ni un simple "hola", però tu sempre m'ho has dit.

Allò ha quedat així, nosaltres dos, tan amics de petits, ara ja només som dos simples veïns. Jo també m'he fet gran, i ara et veig amb altres ulls. Ja no ets aquell nen d¡aquells ulls tan bonics, per sort encrara conserven aquell marró tant ensisador.

Ara a mi m'agrades, i desitjeria estar al teu costat cada dia.Però et tinc tan lluny tot i que vius a la porta del costat! És una paradoxa, però és la realitat.

Ara ja no som aquells nens petits, però jo encara conservo tots els rocords al teu costat, d'aquelles tardes inocents i infantils.

Ara ja no et diria: " A què vols jugar?", sinó " T'estimo massa per poder-te oblidar".

Nena no siguis tonta!


Nena, no siguis tonta!! Mira el que et passa ara? Ho veus?

Sentiments de tristor, frustració i desengany, t'han cobert el cor i l'ànima. Tu una persona, que sempre et fas la forta, i et dius a tu mateixa i als demés: "No us preocupeu, no passa res, sóc la Nena, una persona amb molta fortalesa, ja veureu com tot anirà bé..."

Aixó ho dius, t'ho dius... I ho demostres, saps que ho fas molt bé? Una gran actriu, sí senyor!!Però a tu mateixa no t'ho pots amagar, quan estas tu sola, no et pots enganyar i no ho fas.

No ets la persona forta que dius, sinó una nena que te por, inseguretat! (Quina paradoxa! Inseguretat, tu que ets tan segura. Perdona, no me'n recordava que ets una gran actriu!)

Una persona amb una fortalesa no tant forta, una mica desil·lusionada...Per què no dir-ho?Durant la teva vida t'has trobat persones molt maques, almenys ho pensaves al principi (recordes que sempre m'ho deies?), però que al final et demostren, o has acabat veient que no eren tal com et pensaves. I no és que siguin males persones! Simplement que no són el teu "ying" si tu ets el "yang".

No hi ha el suficient equilibiri i la balança es descompensa.

Has plorat tant! (Recordo les nits en que em trucaves amb llagrimes als teus ulls de cristall, i em preguntàves perquè et passava a tu tot allò. Jo t'animava i et deia que no patíssis i que el cap es més de rafiar que el cor, i tu t'havies equivocat tant. Tanmateix per aquest simple fet: seguies el teu cor i no escoltaves al cap)

Però ara això ja és igual. També recordo i aixo sí que ja no m'agrada quan em deies que no tenies ganes de viure, que no valia la pensa continuar. Estaves tant quivocada Nena!!!!

Jo tinc la solució:-Observa, fins que no estiguis segura, no fagis res qu et posi en evidència.

Quan passis a l'acció recorda que has de estar segura. Escolta el cap, perfavor! No ignoris el cor tampoc. I ESTIMA'T una mica més.

I pensa que a part dels amors frustrats, tens amistats amagades dins el teu cofre del tresor... Treu-les una mica més! I siusplau...No actuis més, perquè ara que hi penso......no series una bona actriu.


Una amiga que t'estima.

Via On-line


Es veu que l’amor,
si el busques,
no el trobes,
i és veritat això.

Però a vegades,
sense voler,
el trobes,
vés a saber el perquè.

També ets pots equivocar
i és una simple amistat.
Però ho has de mirar
i no acabaràs errat.

Internet és un bon camí,
encara que s’ha de vigilar.
Creus que coneixes l’amic
i després passa el que no ha de passar.

Però el meu relat
és ben diferent.
La por era present,
però va sortir molt bé.

Quatre trens vaig agafar,
vaig baixar del que no havia de baixar.
Unes quantes trucades de socors,
al meu noi, que vaig posar nervios.

Seguint les seves instruccions,
vaig arribar al meu destí,
ell estava allí,
i m’esperava ansiós.

Jo també estava nerviosa,
però entre riures i mirades,
l’ansietat pasava,
Davant la mar blava.

I asseguts al sofà de l’estudi,
entre un Sol brillant
i una mirada molt interessant,
em mirava amb ulls de murri.

L’estona de cel es va acabar,
massa curta, vam pensar.
Però va ser tan bonic,
que ho deixo aquí escrit.

Ell


El dia comença amb un Sol brillant, un cel d'un blau clar.

El tren que haviem d'agafar l'hem perdut: m'he adormit. Fem tard i els amics ens esperaven a l'entrada de Port Aventura. Nosaltres no arribem i al final ens passen a buscar amb el cotxe, salvades!

Ens trobem els amics. "Hola bon dia, com va? i 2 petonets". Darrere, al costat de la meva amiga hi és ell, un noi desconegut, encara...

Arribem a Salou després de retencions a la carretera, a l'altura del Vendrell, ens hem equivocat i no trobem l'autopista. Arribem! Pujem a les atraccions, aquí i allà...

Ara volen pujar al Dragon Khan i la meva amiga i jo diem que no, més que res perquè ens fa molta por, i ens quedem a terra ferma a guardar les motxilles. Baixen molt contents, "vinga va, noies, heu de pujar!" -Diu ell.

Al final la meva amiga afluixa i puja, que be que s'ho ha passat em diu! Però jo a terra, tinc por!Pujem a l'estampida i mentres anem cap a la Xina a veure un espectacle, ell m'agafa de la cintura i em comença a parlar, em vol convènçer el pesat! I això que li he dit que jo no pujaré ni borratxa. Em diu quin cubata vull, el molt pirat! M'agafa de la mà i em porta al costat del Dragon Khan, li dic que jo no pujo, quines voltes que fa i quin soroll!

Després de molt insistir, desisteix i torna a la cua amb els altres que ja n'ha sortit per fer l'últim intent de convènçe'm. Quan veig que se'n va, el segueixo sense pensar. No m'ha n'adono i ja soc a la cua, esperant per pujar a aquella muntanya vermella...

"Que he fet!?" Em pregunto, i m'abraço a ell... Tota jo tremolo i ell em tranquilitza. Sec al seu costat i m'agafa de la mà... La vagoneta ja es mou... "Aix per la mor de deu!" Penso jo!

Però una sensació extranya m'invaeix el cos; estic aterrada, però alhora no tinc por, perquè sé que està al meu costat i m'agafa de la mà... Començem a pujar... i ara la baixada, i els girs...

Crido, crido ben fort, li agafo la mà amb molta força... i m'encanta... l'atracció, i ell...

Al cotxe de tornada morta de son, m'adormo. Estic al seu costat i em passa el braç pel clatell. M'arrapenjo a la seva espatlla i m'adormo. Des de lluny sento les veus dels meus amics, parlen, ell comenta coses sobre mi, que no arribo a entendre, i noto la seva respiracio molt a prop dels meus llavis... Em retira el serrell i em fa un petó al front...

Al baixar, ja davant de casa, ens acomiadem amb dos petons, que volen dir algo més... Amb ganes de fer-nos un petó que al final no arriba... L'estimo? O només em vaig sentir tant a gust amb ell, que començo a confondre sentiments?No ho se... Dijous ens veurem...

Aquell petó perdut a la nit... arribara?

La típica ressaca de diumenge

Estava a la dutxa, i mentre les gotes de cristall anaven caient dels cabells avall, pensava.
El cap em ressonava, semblava que tingués pilotes de bàsquet que em rebotaven per tot el cervell!
Colors, olors, imagtes... D'ahir a la nit. De festa amb els amics.Les gotes cada vegada queien més de pressa, us heu fixat mai com són? Semblen un mirall de la imaginacio!
Pensava en què vaig fer... en què hagués hagut de fer i en què no hauria d'haver fet...El meu cap encara era una discoteca, la música em ressonava... Els moviments, l'olor a alcohol, a tabac i a altres productes...
També recordava a les persones que m'havia trobat i saludat... aquella salseta que ens vam marcar amb una amiga!! Que bo!
Una nit rodona diria jo! Però llàstima del meu cap... que semblava una bomba de rellotgeria...Tot és igual... la Festa...Ben clar: La típica ressaca de diumenge!

El poder d'una cançó

La tristesa m’atrapa, m’ofega!
El meu cor només veu la negra llum;
La inmensa foscor.

Ja no hi ha estiu, ni calor,
sota el cel del meu món...
La meva amiga m’agafa la mà,
la foscor s’em endú al més enllà.

Jo cada cop més espantada,
intento mirar enrere,
però no hi veig res,
només polseguera.

Però de lluny sento uns acords,
sembla una cançó.
És una guitarra tocada
pel meu músic, el meu amor.

Ell també la canta,
i va sonant la melodía,
una cançó que m’encanta,
que fa despertar el meu dia.

Es ell! I em ve a buscar!
Amb la dolça guitarra,
de la meva nit em rescatarà.

Quan ell em mira,
la cançó és mes forta,
la meva amiga crida,
I em deixa la meva mà ferida.

Ell s’acosta i m’agafa,
els dos fugim corrents,
cap el camí del vent.

Quan arribem m’abraça...
I em diu que m’estima,
que no estigui trista,
que amb el poder d’una cançó,
qs poden vénçer les pors.

Record de lluna




Sota la llum de la blanca lluna,
em vas besar per perimer cop.
I em vas abraçar ben fort,
dient-me que m'estimaves de debò.


Jo em vaig quedar sorpersa,
no m'ho esperava tot allò.
Però sense cap incertesa,
et vaig dir que eres part del meu cor.


Aquella blanca lluna,
ens mirava feliç,
semblava una doça pruna,
i jo li vaig demanar un desitg.
En aquell instant el temps es va aturar,
només erem tu i jo: un sol cos,
els teus llavis, la meva boca van besar,
i jo de tu mai m'hagués volgut separar.


Feia una nit clara, amb estels,
i vam contemplar junts el cel.
I aquell bes amb gust de record
ara m'ajuda a superar la teva mort...


Avui fa també una nit serena,
i la lluna em mira tota plena.
Però la seva cara ha canviat,
sap que tu ja no ets al meu costat.

martes, 2 de febrero de 2010

David

Et vaig estimar
i encara t'estimo.
El que vas fer, no va estar gens bé
però em costa esborrar el teu nom.
Els amics diuen que passi de tu,
que no em mereixes i que t'oblidi.
Ho estic intentant,
tot i que m'està costant.
Et tinc sempre al cap,
i els moments que junts hem passat.
Per què em vas fer tan de mal?
Calia fer-me patir tant?
Vull algu que m'estimi i respecti,
i tu... no ho vas saber fer.
Però els faré cas,i t'oblidaré.
Encara que sempre......sempre T'ESTIMARÉ.

Petita reflexió d'un camí "insegur"


La vida et porta per molts camins. A vegades masses i tot. No sé què en penseu vosaltres.

Però aquesta cosa a vegades tan difícil i d’altres tan fàcil que es diu VIDA, es contradiu a ella mateixa.

Com pot ser que una cosa que en principi pensaves que aniria bé, quan evoluciona i arriba al final, veus que la truita s’ha girat de cop? La vida no és gents fàcil, però, sabeu una cosa? Som nosaltres els que hi posem moltes més obstacles dels que ja hi ha!!! I perquè ho fem això? Potser ens pensem que com més obstacles superem, més forts serem? Que “massoques” que arribem a ser!

Jo no ho veig així. La vida ens l’hem d’anar construint pas a pas i dia a dia cadascú de nosaltres. I per què hem de complicar-la més del que esta? I el pitjor de tot, a vegades el camí seria molt més fàcil si actuéssim ràpid sense donar tants tombs en això que en diem cervell o cap, i que moltes vegades està una mica espatllat.

Ara vull anar a parar al món dels sentiments. És un món màgic en que tot son flors i violes i tot es molt bonic. Sembla el bosc de l’Alícia i el País de les Meravelles! Però també hi ha el cantó negre com totes les coses d’aquest llarg camí. Tu vas caminant tant tranquil pel teu particular camí però de sobte, veus que hi ha un altre individu que el voldria compartir amb tu, o a l’inrevés. I que més maco que fer el camí acompanyats! Així no estarem tant tristos. Si tots dos fem el camí junts, carregats amb motxilles de purs sentiments, com poden ser l’amor, l’amistat, el desig, la joia, el goig, l’alegria, la confiança, a complicitat... Segur que arribarem al final molt més feliços que els que l’han hagut de fer sols.

Però també passa que quan trobes a la persona amb qui t’agradaria compartir el teu camí, resulta que ella no vol, perquè ja el comparteix amb algú altre, i en aquest sentit tres son massa, perquè ja li esta bé viatjar sol/a... i clar, la persona que el volia compartir i al final no ha pogut ser així se sent trista i abatuda. Hi ha persones que no suporten la soledat de fer el camí, i obtén per una mor més propera de la que estava escrita per a elles. Tant mateix també trobem a les persones que volen continuar, sense rendir-se, perquè penses que algú altre trobaran amb qui podran compartir, i sinó soles també arribaran a la fi.

Però no trobeu que el millor seria poder viatjar amb la persona que estimes? I el més important, que aquest amor sigui recíproc. Però sigui el fet que sigui, l’objectiu el tenim clar: acabar aquest meravellós camí: La vida.